Jo, amb això de la globalització mundial, creia que ja erem tots iguals, igual de cap-quadrats i igual de burros. Però es veu que no, que els famosos tòpics dels xistes encara es manifesten en les cultures europees; i a Alemanya, on visc ara, puc constatar després d'1 mes i mig d'experiències personals, que són uns cap-quadrats, que els agrada vigilar-se mútuament (no necessiten policia aquí), que si algo surt de la rutina quadriculada de la organització alemanya es bloquejen i arriben a ser menys eficaços que la banca espanyola.
Doncs sí, aquest cop he parat al país dels cap-quadrats, a la Bavaria, a un somni de paisatge, amb aquests camps verds i muntanyes perfectes, llacs i poblets petits.
Aquí la fòrmula voladora es compleix casi al 100%:
Molt turisme + muntanyes + accessibilitat (telefèric) + 60% bon temps - 40% pluja = prou feina per mi.
Però a aquesta màgica fórmula sempre m'oblido d'afegir-hi un camp important: la titulació adequada per exercir professionalment.
Cap problema, pensaba jo, que tinc tota una col·lecció de títols i titulins: tècnic esportiu de parapent a Catalunya, instructor de la APPI (associació internacional), títol de pilot biplaça de Nova Zelanda i del Nepal... Doncs no, ja fa 5 setmanes que estic enviant papers, fent algun que altre examen... amb l'esperança que tingui el títol abans de s'acabi l'estiu! grrrrr
I és que surto de la regularitat quadriculada de la forma de fer alemanya... i clar, es bloquejem, perden el fil, s'aflora la ineficàcia.
I aquí la meva carta de desesperació (amb to gitanillo o mendigo, que sona més tètric):
<< Pol favó señoooles alemanotezz! que zoy un probre desgraziao parapentista con gána de currá! que no zoy un piloto de f-16 o de un boeing 767, sino de un trapo con cuerdassss, pol el amol de dió! tan difísi eh convalidá un titulínn??>>
