Un hivern a casa

Despres de mmhhhh.... 5 0 6 nadals al Nepal, per fí torno a Catalunya per celebrar el Nadal (com els torrons). Jaquetes, fred, dies curts... compensats per cava i neules, llums de nadal al carrer i la família aprop.

Trobava a faltar la terra i l'ambient nadalenc, però no sense aquell dubte de si em sentiria a casa o si m'hauria tornat un foraster al meu propi país.
Amb pocs dies però ja em sento prou integrat, al parlar tots la mateixa llengua ajuda! Entenc el que diu tothom!! potser sembla normal per molta gent però és tot un privilegi poder estar ben comunicat, entendre i fer-te entendre.

Per suposat que el viure a fora m'ha transformat i tinc certa sensació que ja no sóc exactament el que hauria sigut si hagués viscut tota la meva vida a casa. Puc veure les formes de fer, pensar... generals de la gent de casa, l'estil de la cultura catalana, simpàtica, xafardera i social. Són els tòpics fàcils de veure quant parlem d'un guiri (el cap ja hi tenim la imatge d'un turista amb xancles i mitjons blancs, ben cremat pel sol, amb una cervesa a la mà) però veure els de nosaltres mateixos costa si no és que et mires a tu mateix des d'un altre perpsectiva, com jo, un mig guiri català.

De mica en mica doncs vaig veient com els catalans, com moltes d'altres cultures, ens assemblem i vivim dins unes idees generals compartides:

Vic. A Catalunya ens agraden passejar per les places i sentar-nos a la terrassa del bar. 

Tenim aquesta essència mediterrània, potser influència romana, de que ens agrada agrupar-nos a places, llocs cèntrics del poble, asseure'ns a la terrassa i veure qui es passeja per davant, anar a fer la volta pel carrer major o de les botigues, veure els veïns i xafardejar.

CAT central desde la Serra d'Ensija. Els catalans ens podem queixar de moltes coses, però no dels nostres paisatges.

Estem ben orgullosos dels nostres paisatges, muntanyes, plana i mar. Tenim de tot i aprop, però encara ens concentrem molt al voltant de les metròpolis i sembla que viure a més d'una hora d'una ciutat sigui la fí del món.

CAT és un paraís pels esports. A falta de neu, parapent! Coll de Pal

Catalunya té un potencial natural esportiu enorme, però la mentalitat esportiva encara no està tant desenvolupada com el païs veí francès.

Castell de Berga. Sí, a Berga hi ha un castell! Però no la confiança ni els ingressos per creure en el potencial que tenim per promoure'ns i fer boniques les comarques i no només la ciutat centralista de Barcelona.

La ciutat comtal de Barcelona i Comarques semblen dos països diferents. Ja va bé una ciutat innovadora, liberal, amb idees noves i joves, però serveixen de poc si no es promouen a la resta de la terra. Tinc aquella sensació de que Barcelona hauria de tenir la responsabilitat de representar tot el païs però que només es mira el seu propi melic. Diga-li centralisme urbà o diga-li cacics de cal pagès que es posen de cul a les idees pixa-pines, no sé què és, però no ens ajudem massa mútuament.

Els menjars de nadal. Dia de Sant Esteve.

Als catalans ens agrada sentar-nos hores i hores a la taula. Un plat, dos plats, tres plats, postres i cava... i sant torne'm-hi. El somin paradisíac del català deu ser un dinar infinit de canalons, escudella i tiramisú. Ben bé que es veu d'on venim: dels festins romans, seguit del menjars medievals.

Les tradicions. Pessebre vivent.

 Les tradicions es conserven prou bé a Catalunya, una barreja de festes antigues i rituals (La Patum), bastant actualitzades al món modern (tauromàquia no siusplau) i amb un punt totalment original i esbojarrat. És una de les coses de les que estic més orgullós  i que m'agrada ensenyar a la meva família i amics guiris. Tu ara imagina't que ets, per exemple, de Rússia, arribes a un poblet pirinenc i et trobes un festival on la gent està vestida com fa 2000 anys, quieta com estatues de cera, i tu vas passejant pel voltant sorprès, tot una experiència... fins que te'n trobes un d'ajupit, amb els pantalons baixats, fent la feina... en plè hivern! Aquests catalans estan bojos.

I segurament hi han 50.000 altres coses que defineixen els catalans i que poc a poc aniré coneixent i explicant. Continuarà.

Ajudant al Nepal

Després del devastador terratrèmol al centre del Nepal ens vem quedar amb una frustació latent tot l'estiu pensant com ajudar al poble que tants cops ens ha acollit. Més d'un cop s'ens havia passat pel cap que hauriem preferit haver estat allà durant el terratrèmol, estar en aquella situació d'emergència i haver fet tot el possible per ajudar en rescats, portar menjar i medicaments a les zones més afectades i remotes, el que fós.

La realitat però és que haver-hi anat just després hauria sigut malgastar dos places preuades en un avió cap al Nepal, dos boques més que alimentar en un moment d'escassetat d'aliments, quant millor que fóssin dos professionals en ajudes post-desastres naturals.

Cada temporada viscuda al Nepal teniem presents que Kathmandu esperava un gran terratrèmol. Tots assumiem que un dia passaria i teniem clar que seria un desastre: el govern, corrupte, no feia res per preparar una possible situació d'emergència;  la infraestructura, fràgil, no feia més que abaratir el procés de  construcció.

Però, potser pel fet ser de tenir ja una mica de mentalitat nepalí, tots viviem tranquilament amb aquesta situació, amb la idea que no s'hi pot fer res, és el destí. Com m'agradaria haver-me adonat del perill i haver pogut ajudar alguna organització de prevenció de desastres naturals. Si el poble nepalí hagués estat una mica més preparat, segurament s'haurien evitat moltes misèries.

Durant l'estiu vem poguer recol·lectar alguns diners a través de la meva feina per ajudar als meus amics de www.karmaflights.com que estaven fent una feina acullonant a la zona més afectada, a l'epicentre del terratrèmol, Gorkha.
I a la que vem acabar la temporada de feina a Alemanya vem fer maletes i cap al Nepal!

Durant un parell de mesos vem estar ajudant a una organització d'operacions en àreas remotes, formada per alpinistes, voladors i guies nepalis locals de les zones afectades. Ens encarregavem de transportar menjar bàsic a zones on no s'hi podia accedir amb cotxe per haver perdut les carreteres i pistes després de les esllavissades provocades pel terratrèmol.
Jo, emplaçat a Kathmandu, m'encarregava de fer uns mapes digitals que mostréssin l'estat d'aquestes pistes, el perill d'accés i prioritats en arreglar ponts i esllavissades.
Encara estàn visibles a http://fenomcartog.com/

A l'estar unes setmanes a Kathmandu em va donar temps a conèixer la ciutat. Fins llavors només hi passava una nit al arrivar amb avió i fugia corrents cap a pokhara, però amb el temps li vaig agafar el gustillo a aquesta metròpolis de caos organitzat.

el circuit de l'Annapurna...en BTT!

Fa uns anys que havia caminat el circuit dels annapurnas en solitari (bé... amb centenars d'altres turistes com jo davant i darrere meu). Les vistes i sensacions que vaig viure allà eren úniques. L'oportunitat de repetir-les, i a més sobre dos rodes, era qüestió indiscutible.

Ens presentem un final d'octubre a Besi Sahar, descarreguem les bicis del jeep, preparem paperassa per entrar a la zona protegida del parc i casi literalment em cago les calces. Porto una indigestió de cullons d'algun menjar del dia anterior. Vomito (4rt cop en la meva vida), mala senyal. L'aventura no podia començar amb més adrenalina. Proposo tirar endevant, sempre puc tornar enrere amb la cua entre cames (o la cagalera entre cames).

La ruta comença a 760 metres d'alçada, per arribar al punt màxim de 5416m, i rodolar fins a 900m, uns 260km sobre el seient d'una bici, rodejant un dels massissos himalayencs més alts del món.

a poca alçada fa calor tropical!

Amb les motxiles plenes de roba (a baix fa calor, a dalt farà molta rasca), sac de dormir i molta xocolata (de menjar) comencem a pedalar. I els primers 10 minuts només fem que baixar... Que no es tracta de pujar a més de 5000 metracus? Doncs baixem a fondu. La motxila pesada em comença a  tirar el casc cap endavant fins que em tapa els ulls i no veig la pista ni les pedres, flipo, miro al meu colega Jamie i li passa el mateix, ens parem i ens fotem a riure... com cullons no haviem provat abans de pedalejar tan carregats? i se suposa ue hem de passar més d'una setmana així? jajajaja...
Al final arreglem el sistema i la cosa millora, almenys veiem el que tenim a davant.

passem de cascades d'aigua a cims nevats.

 

el company de sofriment, en Jamie.

El dia és relativament fàcil, passem una secció del riu en construcció xina, preses per generar elictricitat i per desgenerar el medi ambient. És increïble com els humans podem caure en el mateix error infinites vegades.
Passo pel meu primer túnel al Nepal, no sé si n'existeixen més.

Els pròxims dos dies pugen de veritat, les pistes són xungues, pedrotes, pols i es fà difícil mantenir-se sobre la bici. La panxa va rondinant, poques forces per tirar endevant però el cap guanya i vaig fent xino xano. En una d'aquestes donc la voltereta amb la bici, aixafo el mobil i em quedo amb una cama casi inservible. Puc pedalar però amb prou feines caminar! Mare meva, quin començament d'aventura.

L'alçada sembla que em senta bé i la cagalera desaparèix. Passem de boscos tropicals i innumerables cascades post-monzòniques a seccions alpines, a àrees pre-tibetanes.
Al cap de 5 dies, aconseguim fer el pas carretejant les bicis durant més de 4 hores. I comença la infinita baixada a la zona del Mustang.

esbufegant.

cansats però contents, a 5.400 metres.

Més de 4000 metres de baixada després, amb poc frenus i rodes, arribem al destí final, Beni. 7 dies en total d'aventura 100% nepalí.

acabant la ruta gràcies a la pasta!