Friday, December 07, 2012

inspiració a Sirkot

l'any passat el meu amic Sano Babu, nepalí, va guanyar el premi al millor aventurer de l'any del National Geographic, poca broma. ell i un altre amic sherpa van pujar a l'Everest, amb recursos molt limitats, van enlairar-se amb parapent, van volar fins a les valls poblades, i van continuar durant 2 mesos la ruta fins al mar índic en kayak i caminant.



i potser no és l'aventura més arriscada de la seva vida, potser la més difícil va ser sortir d'un poble pobre perdut a les muntanyes, a treballar dur a kathmandú per poguer convertir en realitat el seu somni: baixar rius amb kayak com els "goras" (blancs) feien al seu país. i desde zero (o menys 100), en va aprendre, i d'aquí a campió del Nepal. fins que un dia va veure un parapent, i d'aquí, a un dels pilots més excepcionals del planeta.

fa dos dies que vaig tornar de la seva nova casa, emplaçada en un enlairament de parapent, envoltada dels himalayas i terrasses de cultiu. i fa dos dies que encara recordo el seu somriure inspirador, que amb confiança absoluta t'està dient que tot és possible, que no és fàcil però que val la pena provar-ho, que estem aquí per gastar tota la nostra energia per trobar la felicitat.



vaja, que si em fa falta un altre cop una teràpia d'inspiració ja he descobert que només cal que vagi a parlar amb ell 5 minuts i m'omple de nou de positivisme i motivació.

i aquí algunes fotos de 2 dies d'aventura a casa seva, Sirkot, on vem passar una nit extraordiànria amb la nova generació de pilots locals, una increïble sortida de sol i un vol entre núvols i resaca.




Friday, November 09, 2012

algunes nepalinades

d'octubre a abril d'aquest mes sóc de nou a Pokhara, Nepal, i ja sembla més casa que enlloc altra.

és el lloc on he viscut més temps els darrers 4 o 5 anys... on tinc la vida més muntada, on tinc menys coses però on sento que en tinc més. amics, feina, muntanyes... que més puc demanar? bé, potser poguer beure aigua de l'aixeta (si ho proves, cagalera assegurada) o poguer tenir 24h d'electricitat, o poguer entrar al lavabo de qualsevol bar sense tapar-te el nas...

disfruto d'una vida casi occidental barrejada amb la vida moderna nepalí. de mica en mica vaig agafant customs de per aquí. que quins? apunto per si no m'enrecordo d'aquí a uns anys:

el trafic
- conduïr la moto sense que et funcioni la bocina = mal rollo. sense bocina aquí no ets ningú. així que vinga pita que pita.
- adelanta per on puguis, però també apartat a on puguis! no t'enfadis amb ningú, no si valen paraulotes, botifarres i aquestes coses que es fan a les ciutats catalanes. aquí, davant de conductors que es paren al mig de la carretera per parlar amb el mòvil, de l'absència de semàfors, pas zebres i sentits comuns... aquí davant de tot mantén la serenitat, un petit somriure i avall que fa baixada.
- només s'ha de tenir present la regla de prioritats: els més grans (camions i jeeps) tenen SEMPRE prioritat davant dels més petits (persones incloses), amb excepció de les vaques i bufalos que corren sueltos tot el dia pel carrer.


els gestos:
és divertit adonar-te que agafes customs sense volguer. quan torno a europa me n'adono que gesticulo formes incoherents a la vida occidental, com:
- al pagar sempre es donen els diners amb la mà dreta (l'esquerra és per netejar-se el...). i si ho vols fer més polit doblegues el braç esquerra.
- el gest de fer NO amb el cap... doncs aquí vol dir que SÍ (dificilment et diràn un No aquí!).
- els homes s'agafen de la mà pel carrer... sí sí! però com a signe d'amistat, entre col·legues i aquí s'ha acabat la cosa (o no).
- el símbol de "vaig a fer pipi" és aixecar el dit petit de la mà...

i més coses que ara mateix tinc innates i no m'enrecordo... ja sortiràn quant torni a la vella europa.

i per acabar unes fotos d'aquest darrer mes... com no, volant.







Saturday, September 22, 2012

On Road un altre cop

2 setmanetes per Catalunya no dónen de si. Volar, veure amics, família, platgeta... quantes coses que es poden fer al nostre país!

Sempre em falta temps per fer totes les coses que voldria fer aquí, per veure a tota la gent que voldria veure. I és que per molt món que vegis, casa serà sempre casa, i més si és Catalunya!

I bé, ja torno a fer i desfer maletes un altre cop, reduïnt al màxim el material que puc emportar-me al Nepal. Em sembla que ja començo a agafar-li el tranquillo al tema. 4 calçotets i 3 samarretes per 6 mesos.


conduïnt pel lluçanès

costa brava

volant pel berguedà

Friday, August 31, 2012

Tolmin, Eslovènia

després d'un estiu treballant als alps alemanys, comencem a fer maletes i preparar-nos per la marató de kms que ens venen aquest pròxim mes de setembre.

d'Alemanya sortim en direcció a Eslovènia, a volar en una de les mecas del parapent, Tolmin. Els alps Julians, granit, llacs alpins i rius d'aigües braves, només estàn a 40km del mar venecià. El resultat són uns dies increïbles de vol, aterrant a prats d'alta muntanya per fer paradetes de relax, pipi i cigarret, per tornar a sortir a volar hores i hores.

els paisatges d'aquestes fotos no mostren el que es queda grabat en el meu cervell (això vol dir que em queda molt per ser un bon fotògraf). les ruïnes de granges alpines, fronteres desdibuixades, fortaleses esfonsades de la 1a guerra mundial i un record no tan llunyà de la ex-yugoslavia, són olors, sensacions, flaixos que només es perceben al 100% quant estàs al mateix lloc i obres els teus sentits.

Tolmin, ens tornarem a veure aviat.







+ fotos al facebook de nomad paragliding: facebook.com/nomadparagliding

Thursday, June 07, 2012

Deutschland i els tòpics europeus

Tots hem sentit o explicat algún d'aquells "chistes" que hi aparèixen un francès, un alemany, un espanyol... cada un amb les seva forma de resoldre problemes: l'alemany cap-quadrat, l'espanyol més burro que un tros de pà...  Cada un amb els seus tòpics.

Jo, amb això de la globalització mundial, creia que ja erem tots iguals, igual de cap-quadrats i igual de burros. Però es veu que no, que els famosos tòpics dels xistes encara es manifesten en les cultures europees; i a Alemanya, on visc ara, puc constatar després d'1 mes i mig d'experiències personals, que són uns cap-quadrats, que els agrada vigilar-se mútuament (no necessiten policia aquí), que si algo surt de la rutina quadriculada de la organització alemanya es bloquejen i arriben a ser menys eficaços que la banca espanyola.


Doncs sí, aquest cop he parat al país dels cap-quadrats, a la Bavaria, a un somni de paisatge, amb aquests camps verds i muntanyes perfectes, llacs i poblets petits.




Aquí la fòrmula voladora es compleix casi al 100%:
Molt turisme + muntanyes + accessibilitat (telefèric) + 60% bon temps - 40% pluja = prou feina per mi.

Però a aquesta màgica fórmula sempre m'oblido d'afegir-hi un camp important: la titulació adequada per exercir professionalment.

Cap problema, pensaba jo, que tinc tota una col·lecció de títols i titulins: tècnic esportiu de parapent a Catalunya, instructor de la APPI (associació internacional), títol de pilot biplaça de Nova Zelanda i del Nepal...  Doncs no, ja fa 5 setmanes que estic enviant papers, fent algun que altre examen... amb l'esperança que tingui el títol abans de s'acabi l'estiu! grrrrr
I és que surto de la regularitat quadriculada de la forma de fer alemanya... i clar, es bloquejem, perden el fil, s'aflora la ineficàcia. 

I aquí la meva carta de desesperació (amb to gitanillo o mendigo, que sona més tètric):

<< Pol favó señoooles alemanotezz! que zoy un probre desgraziao parapentista con gána de currá! que no zoy un piloto de f-16 o de un boeing 767, sino de un trapo con cuerdassss, pol el amol de dió! tan difísi eh convalidá un titulínn??>>


Wednesday, May 09, 2012

Thursday, March 22, 2012

mountain biking a pokhara

una de les eines de "desintoxicació" de parapent que utilitzo aquí al nepal és la btt: pedalejar kms cap amunt i cap avall.

aquí els camins no fan zig-zag, si s'ha de pujar doncs tot recte! les baixades el mateix, amb pedres, nens corrents i cacas de búfal com obstàcles principals.

no necessites anar massa equipat, perquè sempre pots trobar alguna botigueta perduda al mig de la muntanya i veure una coca-cola per passa la pájara.

cada cop que passes per davant una caseta o un poble sencer et surten nens amb les mateixes preguntes: d'on vens? com et dius? a on vas?? i acaben amb un "dona'm carmels! dona'm xocolata! dona'm rupis!".
el principi fa gràcia, però al cap d'una estona ja n'estàs fins els cullons dels putus nanos empaitan-te i cridan-te. ni que fóssim al tour de france! així que quant ja no els aguantes t'inventes noms, històries... que com et dic?? alibaba? d'on sóc? d'afganistán! què faig aquí? venc camells... els pobres nanus flipen.


Saturday, March 03, 2012

paragliding overdose

Avui el cel fa una pinta extraordinària, blau a les muntanyes amb petits nuvolets perfectes per volar en parapent. Les tèrmiques deuen pujar a 3.000 metres, poc vent en alçada... un somni per qualsevol parapentista.

El cel de Pokhara s'omplirà de voladors de tot arreu. Voltors i àguiles gaudiran d'unes condicions perfectes per sobrevolar els cims pre-himalayencs.

Tothom menjs jo. Em quedo al terra, intentant no mirar a dalt, intentant no pensar en que he perdut un dia boníssim de parapent, intentant gaudir del món terrestre.

Tinc sobredosi de parapent, masses hores allà dalt en els darrers 5 mesos. Ja no disfruto al 100% està allà enlaire, necessito canviar d'aires. I no és fàcil quant el 99% d'amics que t'envolten al Nepal són voladors.
Necessito uns mesos de mal temps, o viure en un lloc pla, o en una ciutat, a on em pugui oblidar una mica del parapent i així m'entri la passió, les ganes boges de tornar a perseguir els núvols.



Nota al cap d'unes quantes hores després d'escriure aquest post:
He pogut estar al terra tot el dia, llegint, però a l'aterratge... mirant amunt de tan en tan.
Em sembla que 24 hores de descans volador fan miracles... ja tinc ganes d'estar allà un altre cop.

Sunday, January 01, 2012

2012




Aquest 2012 farà 30 anys de la meva existència. Quant toquin les campanes pensaré, com de costum en cada any nou, en el que he fet fins ara a la meva vida: les meves experiències, els meus traumes, els meus viatges, les meves aventures i desaventures... records i més records que han format la meva personalitat i la meva mirada al món.

Però aquesta any també pensaré en el que vull fer en el futur: què? , com? quant? a on???

I vet aquí que el ON ja el tinc: he decidit que vull viure en una caseta, més aviat en 2 o 3, repartides pel món, llocs màgics, envoltats de natura, auto-suficients. A continuació uns quants exemples.
I ara falta pensar en la resta d'interrogants de la vida.