Un cop al terra valoro la situació: estic conscient però tinc dolor, puc sentir-me el cos però la mà esquerra la tinc mirant a la conxinxina. Estirat al terra em trec el rellotge, és qüestió de segons de que el canyell se m'inflïi. Guardo tranquilament el rellotge en una butxaca, no fos cas que el perdés... i després, també tranquilament, em cago en tot. Respiro profundament, miro al voltant i veig sortosament cares conegudes, ja estic a punt perquè em treguin d'aquí.
Sobre una fustota i el braç mig immobilitzat, aconsegueixen entre 6 persones baixar-me d'una pendent entre arbustots i pedres i posar-me a dins d'una furgoneta. A dins esta plè de xinos amb cara d'asustats. De camí a l'hospital sembla que estigui en un viatge infinit a l'espai creuant asteroides; el temps passa a poc a poc i cada bot que fa la furgoneta em fa por (les carreteres nepalis no són mundialment famoses per ser planes i comfortables). Estic en xute d'adrenalina pura perquè sé que m'he fet mal però no sé fins a quin punt. Moc peus i mans... i per ara m'obeeixen.
La nau espacial aterra finalment a l'hospital i veig rostres coneguts. Em relaxo perquè el pitjor sembla que ja ha passat, ara depenc dels altres. Unes quantes pastilles, x-ray i escaners més tard em venen a donar els resultats. Encara estic envoltat de la meva parella i amics quan el doctor em mira directament als ulls i em diu: tens una fractura a les cervicals molt perillosa, aquí no podem fer-hi res; pots quedar-te tetraplègic o morir.
En aquest moment, si estigués en una pel·licula amb efectes especials, la càmera enfocaria els meus ulls, les pupil·les es dilatarien i a dins es veuria la meva vida resumida en uns quants segons, com neixo, com començo a caminar i com em vaig fent gran fins que acabo en aquest putu hospital. Si fós una pel·licula sense tants recursos doncs enfocarien a la meva gent, es veurien les seves cares posant-se vermelles, suant al mirar cap el doctor i pràcticament empuxant-lo dient que perquè cony no els hi diu primer a ells en privat, que no estic per escoltar aquestes coses. Toma garrafa d'aigua freda...
De cop me n'adono que estic al Nepal i no als nostres magnífics països modernitzats. En aquest hospital és pràcticament com si encara estigués enmig de la muntanya. Em sembla que la única diferència d'estar aquí o perdut a la muntanya és que la gent porta una bata blanca.
Així que torno en el meu estat d'adrenalina, suant i movent les meves extremitats, ignorant qualsevol dolor i concentrant-me en mantenir el meu coll i esquena bloquejada.
La idea és marxar de Pokhara el més ràpid possible, a fer-me una resonància magnètica per veure clarmament la gravetat de l'assumpte, si necessito operació o no. Pensem amb Delhi, Bangkok... o fins i tot tornar a Espanya en avió medicalitzat. Mínim uns 40.000 eur que el meu seguro no cobreix...
Al final però surt la possibilitat d'una primera parada a Kathmandu, en un nou hospital on tenen una màquina de resonància. Puc fer el viatge en helicòpter però ja és massa tard per sortir el mateix dia; m'haig de passar una nit a Pokhara, estirat encara en la fustota, llangardaixos per les parets, suant per la humitat i calor d'un monzó retardat. Puc tenir visites molt de tan en tan. Em conceideixen el luxe de tenir cotó mèdic a sota el cap i al cul, per estar una mica més còmode sobre la fusta plana i dura.
I la nit va passant lenta i més lenta, amb llàgrimes als ulls perquè estic fent patir a família i amics, movent mans i peus per assegurar-me que m'obeixen, que estan allà amb mi i per sempre. Records, somnis i imaginació tot en una sola dosi.
El dia s'aixeca plovent, no és normal a l'octubre. Estàn plorant els déus del cel perquè no tornarè mai més allà dalt?
Amb retard puc agafar l'helicòpter i volar a Kathmandu. Vull mirar per les finestres però estic estirat. Només veig el sostre d'un helicòpter vell com tremola sota la pluja. Començo a pensar en plan catastròfic... només em falta ara un accident d'helicòpter...
L'ambulància ens porta cap a l'hospital per un camí de carro, no paro de botar tot i que no vull ni moure un centímetre el meu coll. Porto un collarí, clar, però necessito que m'agafin el cap perquè no surti disparat amunt i avall amb els bots. El xaval a dins de la furgo me l'aguanta fins que li sona el mòvil. La Jessica crida indignada que deixi el putu mòvil i que estigui per la feina. Tornar a sonar el mòvil i torne'm-hi, fins que el tiu se n'adona que el tema és serio.
Quant arribem a emergències ens diuen que tenen heliport, me cagun la puta... m'hauria pogut estalviar la horeta de bots... A l'entrar les parets i bates són blanques de veritat, aire acondicionat, camilles...em vé un doctor i em comença a parlar en castellà, diu que ha estudiat a l'autònoma de Barcelona... segurament em va sortir una llàgrima d'emoció i relax sabent que finalment estava en bones mans.
Em fan la resonància i les bones notícies arriben, la fractura de la cervical del coll (C2) és només de 2mm i estable. Les fractures de les vèrtebres més abaix també són de poca importància. No perilla la medul·la espinal.
1 mm més de fractura a la C2 i la història hauria sigut molt diferent.
Després fem un directa al quiròfan per una primeríssima vegada personal d'anestèsia total. Recol·loquen el radi (canyell) i hi posen un parell de ferros.
La vida els propers dies a l'hospital era completament nova per mi. Mal el cul d'estar estirat tot el dia, pastilles, intravenosa, pixant amb un cateter... i al cap d'uns dies ja em fan aixecar i fer els primers passos.
En menys d'una setmana ja em van fer fora al carrer i(amb la Jessica en tot moment al meu costat) vem passar uns dies més a Kathmandu fins que ja tenia prou forces per agafar una avioneta i de volta cap a Pokhara.
2 mesos i 12 dies després, sense ferros, ni guix, ni collarins, estic caminant hores i hores per Pokhara, fent rehabilitació, acupuntura i tot allò que ajudi a tornar a estar com abans. I sí, tornaré ESTAR com abans, però després d'una experiència com aquesta mai SERÉ el d'abans.
GRÀCIES A TOTS ELS AMICS DE TOT ARREU, A L'ISCA I AL DR.BERNAT PER FER SEGONES VALORACIONS DE RADIOS I RESONÀNCIES A TRAVÉS DEL WHATSUP, A LA FAMÍLIA QUE ENCARA ESTIGUI LLUNY SEMPRE LA TINC AL MEU COSTAT, I SOBRETOT A LA JESSICA PER LA PACIÈNCIA I AMOR QUE M'HA DONAT EN AQUESTS MOMENTS DIFÍCILS.
