Per un mil·límetre

Fa exactament 2 mesos i 12 dies vaig viure en càmera lenta 5 segons de la meva vida. En 5 segons eterns vaig veure en quina situació de risc m'havia posat, vaig adonar-me que el parapent ja no volaria més, vaig mirar el terra i estava lluny, em va sortir un crit al adonar-me que la caiguda faria mal.

Un cop al terra valoro la situació: estic conscient però tinc dolor, puc sentir-me el cos però la mà esquerra la tinc mirant a la conxinxina. Estirat al terra em trec el rellotge, és qüestió de segons de que el canyell se m'inflïi. Guardo tranquilament el rellotge en una butxaca, no fos cas que el perdés... i després, també tranquilament, em cago en tot. Respiro profundament, miro al voltant i veig sortosament cares conegudes, ja estic a punt perquè em treguin d'aquí.

Sobre una fustota i el braç mig immobilitzat, aconsegueixen entre 6 persones baixar-me d'una pendent entre arbustots i pedres i posar-me a dins d'una furgoneta. A dins esta plè de xinos amb cara d'asustats. De camí a l'hospital sembla que estigui en un viatge infinit a l'espai creuant asteroides; el temps passa a poc a poc i cada bot que fa la furgoneta em fa por (les carreteres nepalis no són mundialment famoses per ser planes i comfortables). Estic en xute d'adrenalina pura perquè sé que m'he fet mal però no sé fins a quin punt. Moc peus i mans... i per ara m'obeeixen.

La nau espacial aterra finalment a l'hospital i veig rostres coneguts. Em relaxo perquè el pitjor sembla que ja ha passat, ara depenc dels altres. Unes quantes pastilles, x-ray i escaners més tard em venen a donar els resultats. Encara estic envoltat de la meva parella i amics quan el doctor em mira directament als ulls i em diu: tens una fractura a les cervicals molt perillosa, aquí no podem fer-hi res; pots quedar-te tetraplègic o morir.
En aquest moment, si estigués en una pel·licula amb efectes especials, la càmera enfocaria els meus ulls, les pupil·les es dilatarien i a dins es veuria la meva vida resumida en uns quants segons, com neixo, com començo a caminar i com em vaig fent gran fins que acabo en aquest putu hospital. Si fós una pel·licula sense tants recursos doncs enfocarien a la meva gent, es veurien les seves cares posant-se vermelles, suant al mirar cap el doctor i pràcticament empuxant-lo dient que perquè cony no els hi diu primer a ells en privat, que no estic per escoltar aquestes coses. Toma garrafa d'aigua freda...

De cop me n'adono que estic al Nepal i no als nostres magnífics països modernitzats. En aquest hospital és pràcticament com si encara estigués enmig de la muntanya. Em sembla que la única diferència d'estar aquí o perdut a la muntanya és que la gent porta una bata blanca.
Així que torno en el meu estat d'adrenalina, suant i movent les meves extremitats, ignorant qualsevol dolor i concentrant-me en mantenir el meu coll i esquena bloquejada.
La idea és marxar de Pokhara el més ràpid possible, a fer-me una resonància magnètica per veure clarmament la gravetat de l'assumpte, si necessito operació o no. Pensem amb Delhi, Bangkok... o fins i tot tornar a Espanya en avió medicalitzat. Mínim uns 40.000 eur que el meu seguro no cobreix...
Al final però surt la possibilitat d'una primera parada a Kathmandu, en un nou hospital on tenen una màquina de resonància. Puc fer el viatge en helicòpter però ja és massa tard per sortir el mateix dia; m'haig de passar una nit a Pokhara, estirat encara en la fustota, llangardaixos per les parets, suant per la humitat i calor d'un monzó retardat. Puc tenir visites molt de tan en tan. Em conceideixen el luxe de tenir cotó mèdic a sota el cap i al cul, per estar una mica més còmode sobre la fusta plana i dura.
I la nit va passant lenta i més lenta, amb llàgrimes als ulls perquè estic fent patir a família i amics, movent mans i peus per assegurar-me que m'obeixen, que estan allà amb mi i per sempre. Records, somnis i imaginació tot en una sola dosi.

El dia s'aixeca plovent, no és normal a l'octubre. Estàn plorant els déus del cel perquè no tornarè mai més allà dalt?

Amb retard puc agafar l'helicòpter i volar a Kathmandu. Vull mirar per les finestres però estic estirat. Només veig el sostre d'un helicòpter vell com tremola sota la pluja. Començo a pensar en plan catastròfic... només em falta ara un accident d'helicòpter...



L'ambulància ens porta cap a l'hospital per un camí de carro, no paro de botar tot i que no vull ni moure un centímetre el meu coll. Porto un collarí, clar, però necessito que m'agafin el cap perquè no surti disparat amunt i avall amb els bots. El xaval a dins de la furgo me l'aguanta fins que li sona el mòvil. La Jessica crida indignada que deixi el putu mòvil i que estigui per la feina. Tornar a sonar el mòvil i torne'm-hi, fins que el tiu se n'adona que el tema és serio.

Quant arribem a emergències ens diuen que tenen heliport, me cagun la puta... m'hauria pogut estalviar la horeta de bots... A l'entrar les parets i bates són blanques de veritat, aire acondicionat, camilles...em vé un doctor i em comença a parlar en castellà, diu que ha estudiat a l'autònoma de Barcelona... segurament em va sortir una llàgrima d'emoció i relax sabent que finalment estava en bones mans.
Em fan la resonància i les bones notícies arriben, la fractura de la cervical del coll (C2) és només de 2mm i estable. Les fractures de les vèrtebres més abaix també són de poca importància. No perilla la medul·la espinal.
1 mm més de fractura a la C2 i la història hauria sigut molt diferent.

Després fem un directa al quiròfan per una primeríssima vegada personal d'anestèsia total. Recol·loquen el radi (canyell) i hi posen un parell de ferros.

La vida els propers dies a l'hospital era completament nova per mi. Mal el cul d'estar estirat tot el dia, pastilles, intravenosa, pixant amb un cateter... i al cap d'uns dies ja em fan aixecar i fer els primers passos.
En menys d'una setmana ja em van fer fora al carrer i(amb la Jessica en tot moment al meu costat) vem passar uns dies més a Kathmandu fins que ja tenia prou forces per agafar una avioneta i de volta cap a Pokhara.

2 mesos i 12 dies després, sense ferros, ni guix, ni collarins, estic caminant hores i hores per Pokhara, fent rehabilitació, acupuntura i tot allò que ajudi a tornar a estar com abans. I sí, tornaré ESTAR com abans, però després d'una experiència com aquesta mai SERÉ el d'abans.

GRÀCIES A TOTS ELS AMICS DE TOT ARREU, A L'ISCA I AL DR.BERNAT PER FER SEGONES VALORACIONS DE RADIOS I RESONÀNCIES A TRAVÉS DEL WHATSUP, A LA FAMÍLIA QUE ENCARA ESTIGUI LLUNY SEMPRE LA TINC AL MEU COSTAT, I SOBRETOT A LA JESSICA PER LA PACIÈNCIA I AMOR QUE M'HA DONAT EN AQUESTS MOMENTS DIFÍCILS.



4 dies per treure'm tota la mandanga.

de CATalunya a CALifornia (i una escapada a Hawaii)

Diari de viatge, setembre 2013, marató familiar:

Entre temporades de feina aprofitem per veure la família(de nou en plural, torno a la fantàsticament complicada vida de parella). Veure pares, germans, cosins... 2 cops a l'any no és suficient, però és el que té això de viure lluny de tothom, de tenir família per tot arreu menys a on decidim viure.

Sí, allà a on vivim tenim la nostra "família d'amics", ens envoltem d'aquella gent que ens agrada i que ens fa sentir acompanyats dins del nostre món en moviment constant. Però la "família de veritat", aquella que no es pogut escollir, aquella que a vegades et treu de polleguera, és única i imprescindible. És aquella que ens dóna la sensació de ser a casa quant no en tens, la que et dóna confiança per explicar sincerement aventures i desventures personals, la família amb la que prepares el sopar en 5 minuts i sense cap compromís per quedar bé, la família en la que deixes la porta oberta del lavabo quant pixes... capicci?

Així doncs, aprofitant el tall entre temporades de feina fem el possible per tenir una bona dosis (o a vegades sobredosis) de "família de veritat".

Aquest setembre ha sigut una marató familiar per Catalunya: sopars a la plaça del poble a les 10h del vespre amb la galleda de quintos, veure la meva germana guapa ben prenyada (seré tiet i...oju....padrí!), festa major amb discomòvil, veure com els pares es van fent grans però segueixen igual de joves.

la família catalana es va fent gran.

També ha sigut una marató familiar per California: Sacramento, San Francisco, Oahu (Hawaii), de pares/mares, germans/nes, tiets/as i nebots/des.

al golden gate, SF.
honolulu desde l'aire.
Gelat típic a Hawaii. Pal per lligar els cavalls (reminiscències del Far West, Chico, CA).

Sense notícies

Fa 5 mesos que no escric res al blog, i no és que no tingui res que explicar sinó que costa trobar el moment idòni per relaxar-se, pensar i fer l'esforç d'escriure en un diari públic.
També s'ha afegit el problema que he entrat en la era dels putus smartphones, que van molt bé per cotillejar el facebook, per fer una foto i enviar-la en un segon a las redessss socialessss... pero no van bé per escriure qualsevol reflexió, pensament, que sigui més llarg que una frase del twitter. potser és perqué soc nou amb això dels conys de teclats digitals, soc un manasses i m'afarto d'intentar escriure la mateixa paraula una vegada darrere l'altre: la muntagna..no!...la muntanyua...arghhh! la muntanya! si! apreto espai i pam! l'autocorrector dels cullons em canvia la paraula a "mountain".
putus telèfons intel·ligents.

D'aquí a 48 hores tornaré a ser al nepal, 4a temporada, i estaré content de tornar al meu estimat nokia blanc/negre, de bateria il·limitada i el joc de la serp que es mossega la cua. m'estaré fent gran i carrincló? o estic creant un moviment romantic-tecnològic? els anys ho diran.

Va, anem per feina. On em vaig quedar l'últim cop...ah sí! ginebra, abril 2013. Si segueixo el títol del blog "On Estic", doncs ara mateix assentat en un llit superking size a Roseville, California. Però potser hauria de canviar el títol perquè aquest post sigui més interessant: "On He Estat": i llavors puc explicar una mica més d'historietes.

Després d'una temporada hivernal de crisis personal (tan personal que em vaig quedar soltero), suplico als deus de l'amor i a la primavera (que la sang altera) que la meva ex torni a donar-me un vot de confiança. i funciona. desde llavors no m'ha le tret de sobre (haha) i hem estat de maratons familiars a Catalonia i a California, dos paisos que comencen i acaben igual, pero ben diferents.
Entre mig, i per suportar aquests amunts i avalls en el mon, he estat currant com un cabró. sí sí, que la gent es pensa que lo meu no es feina, que volar en parapent a les muntanyes alpines de la bavaria germànica és un somni fet realitat i fa-ci-li-simo... pues que hi vagin ells.

el maig només recordo pluja. ah sí! i també...com es diu això...mhhh... més pluja. així que tururut violes, rain = no feina = a menjar arròs blanc. després de suplicar als déus del temps (i al tomàs molina d'alemanya "thomas mullinen") el sol comenca a sortir al juny, i ja no marxa durant tot l'estiu. Es veu que això de suplicar em funciona...pero ni poc ni massa... cagun l'olla de bon temps, cada dia a currar fins a finals d'agost.

volant a la bavaria, Füssen.

una escapada a Àustria, Wilder Kaiser.

2a, 3a o 4ta casa: Genève

Si comptés tot el temps que he estat a ginebra segurament en sortirien més de dos anys de la meva vida. Per això ja me la sento una mica meva, una mica com a casa.

Els avis Ripoll van venir a viure aquí fa uns 60 anys, escapant-se de l'espanya franquista i buscant una millor qualitat de vida i llibertat. Van ser immigrants amb tot el que comporta: començar una vida de zero en un país i cultura diferent, treballar dur i integrar-se per tirar endavant una família.

El meu pare tenia setmanes quan es van traslladar a suissa. així que la resta de família i generacions que han anat sortint dels avis ja són suissos de cap a munt. ja els costa pronunciar la "r", els més petits ja no parlen català i de pintes, bé, de pintes no en parlem, ja fan cara de guiris.
Jo he sigut l'únic resistent, el que ha crescut entre pà amb tomàquet i fuet.

Aquesta setmana de visita a la família suissa ha sigut una setmana d'emocions. Tornar a veure els meus germans, cosins, oncles i tietas, que et fan sentir un més de la família des del 1er instant tot i que els vegis 2 cops a l'any.

Ha sigut també el moment de dir adéu a la meva àvia Àngels, viatgera i liberal, la millor cuinera de croquetes i, per davant de tot, una superàvia amb un cor i amor que no s'acabava mai. Dóna recòrds a la família de l'altre banda. Des d'aquí us seguirem estimant i recordant com si estiguéssiu al nostre costat.


al cine amb la meva germana


el meu germà en plena sessió musical

la crisi dels 30

estem en època de CRISIS: crisis econòmica a europa, crisis política arreu del món, crisis del sistema de vida irracional i devastador de la majoria d'occidentals i països "desenvolupats".

i jo a més li sumo la meva crisis personal dels 30 anys... a on anirem a parar!?

tothom ha escoltat sobre la crisis dels 30... "ximpleries!" pensava jo. i es veu que no, que fins i tot al més innocent i poc sentimentalista com jo va i m'agafa de plè. en aquests primers 3 mesos de la meva nova vida adulta he viscut de tot. ha sigut com comprimir els meus anys viscuts en uns mesos, a on he tornat a emborratxar-me com si tingués 17 anys, m'he deixat barba (i posteriorment un ridicul bigoti) com si volgués reinventar la meva cara, m'he quedat soltero i, si tinguès diners, segurament m'hauria comprat un cotxarro per cobrir la inseguretat i falta d'èxit. vaja, que m'he replantejat la vida sencera, qui sóc, què faig aquí... i m'he adonat que no he fet tantes coses que volia fer, el síndrome del temps perdut.

la crisis dels 30 per mi ha sigut com una alarma de despertador (d'aquestes horribles que fan mal a les orelles) que no la pots parar perquè estàs ben enganxat als llençols...i que quan finalment la pares te n'adones que t'has adormit, que ja vas tard.

com totes les crisis no hi ha més remei que xupar-les i veure-hi el costat positiu, treure'n allò que val la pena. la crisis en la confiança política farà que aquests personatges baixin a l'esglaó social que els pertoca, que la corrupció sigui més vigilada... la crisis en el sistema enconòmic i de vida farà que les persones ens plantegem un sistema de vida més auto-suficient.

per la meva banda, després d'aquests 3 mesos esbojarrats, ja puc despertar-me abans de que soni el despertador, tinc temps de fer una mica el ronço, prendre el cafè i llegir el diari, i fins i tot tinc la satisfacció d'arribar a la feina 5 minuts abans d'hora. que maco és fer-se gran, conèixe's un mateix més i més i veure que vas de millor en millor.

pobres estrelles de rock del club dels 27 que no han viscut mai aquesta crisi, segurament hauria sigut una etapa molt enriquidora musicalment parlant per un jimi hendrix, un jim morrisson o un kurt cobain de 30 anys.