Era ja gener, època de cels transparentment blaus als annapurnas himalayencs, el moment de l'any en què des de l'aire pots arribar a veure racons oblidats pels humans en aquelles muntanyes de 8.000 metres.
Així que amb una eufòria exultant de viure, de veure, de sentir i de caminar, agafo el parapent i tiro cap amunt.
Volar es torna la meva feina diaria, arribar cada dia més lluny i més alt. Els dies però són curts, les hores de vol poques i cada cop em quedo em ganes d'haver fet més, llei que governa la meva vida.
I sí, sento aquella eufòria de tornar a ser actiu però sense acabar de ser un "borrón y cuenta nueva", i és que em sento fràgil, ja no sóc un sac d'ossos intrencable, més aviat em sento fet de ceràmica xina i cristalleria italiana. I suposo que és cosa bona, adonar-se'n que som delicats i hem de cuidar-nos (que ja no tenim 20 anyets) i que també hem de cuidar els demés.
