Entre temporades de feina aprofitem per veure la família(de nou en plural, torno a la fantàsticament complicada vida de parella). Veure pares, germans, cosins... 2 cops a l'any no és suficient, però és el que té això de viure lluny de tothom, de tenir família per tot arreu menys a on decidim viure.
Sí, allà a on vivim tenim la nostra "família d'amics", ens envoltem d'aquella gent que ens agrada i que ens fa sentir acompanyats dins del nostre món en moviment constant. Però la "família de veritat", aquella que no es pogut escollir, aquella que a vegades et treu de polleguera, és única i imprescindible. És aquella que ens dóna la sensació de ser a casa quant no en tens, la que et dóna confiança per explicar sincerement aventures i desventures personals, la família amb la que prepares el sopar en 5 minuts i sense cap compromís per quedar bé, la família en la que deixes la porta oberta del lavabo quant pixes... capicci?
Així doncs, aprofitant el tall entre temporades de feina fem el possible per tenir una bona dosis (o a vegades sobredosis) de "família de veritat".
Aquest setembre ha sigut una marató familiar per Catalunya: sopars a la plaça del poble a les 10h del vespre amb la galleda de quintos, veure la meva germana guapa ben prenyada (seré tiet i...oju....padrí!), festa major amb discomòvil, veure com els pares es van fent grans però segueixen igual de joves.
També ha sigut una marató familiar per California: Sacramento, San Francisco, Oahu (Hawaii), de pares/mares, germans/nes, tiets/as i nebots/des.
