Un hivern a casa

Despres de mmhhhh.... 5 0 6 nadals al Nepal, per fí torno a Catalunya per celebrar el Nadal (com els torrons). Jaquetes, fred, dies curts... compensats per cava i neules, llums de nadal al carrer i la família aprop.

Trobava a faltar la terra i l'ambient nadalenc, però no sense aquell dubte de si em sentiria a casa o si m'hauria tornat un foraster al meu propi país.
Amb pocs dies però ja em sento prou integrat, al parlar tots la mateixa llengua ajuda! Entenc el que diu tothom!! potser sembla normal per molta gent però és tot un privilegi poder estar ben comunicat, entendre i fer-te entendre.

Per suposat que el viure a fora m'ha transformat i tinc certa sensació que ja no sóc exactament el que hauria sigut si hagués viscut tota la meva vida a casa. Puc veure les formes de fer, pensar... generals de la gent de casa, l'estil de la cultura catalana, simpàtica, xafardera i social. Són els tòpics fàcils de veure quant parlem d'un guiri (el cap ja hi tenim la imatge d'un turista amb xancles i mitjons blancs, ben cremat pel sol, amb una cervesa a la mà) però veure els de nosaltres mateixos costa si no és que et mires a tu mateix des d'un altre perpsectiva, com jo, un mig guiri català.

De mica en mica doncs vaig veient com els catalans, com moltes d'altres cultures, ens assemblem i vivim dins unes idees generals compartides:

Vic. A Catalunya ens agraden passejar per les places i sentar-nos a la terrassa del bar. 

Tenim aquesta essència mediterrània, potser influència romana, de que ens agrada agrupar-nos a places, llocs cèntrics del poble, asseure'ns a la terrassa i veure qui es passeja per davant, anar a fer la volta pel carrer major o de les botigues, veure els veïns i xafardejar.

CAT central desde la Serra d'Ensija. Els catalans ens podem queixar de moltes coses, però no dels nostres paisatges.

Estem ben orgullosos dels nostres paisatges, muntanyes, plana i mar. Tenim de tot i aprop, però encara ens concentrem molt al voltant de les metròpolis i sembla que viure a més d'una hora d'una ciutat sigui la fí del món.

CAT és un paraís pels esports. A falta de neu, parapent! Coll de Pal

Catalunya té un potencial natural esportiu enorme, però la mentalitat esportiva encara no està tant desenvolupada com el païs veí francès.

Castell de Berga. Sí, a Berga hi ha un castell! Però no la confiança ni els ingressos per creure en el potencial que tenim per promoure'ns i fer boniques les comarques i no només la ciutat centralista de Barcelona.

La ciutat comtal de Barcelona i Comarques semblen dos països diferents. Ja va bé una ciutat innovadora, liberal, amb idees noves i joves, però serveixen de poc si no es promouen a la resta de la terra. Tinc aquella sensació de que Barcelona hauria de tenir la responsabilitat de representar tot el païs però que només es mira el seu propi melic. Diga-li centralisme urbà o diga-li cacics de cal pagès que es posen de cul a les idees pixa-pines, no sé què és, però no ens ajudem massa mútuament.

Els menjars de nadal. Dia de Sant Esteve.

Als catalans ens agrada sentar-nos hores i hores a la taula. Un plat, dos plats, tres plats, postres i cava... i sant torne'm-hi. El somin paradisíac del català deu ser un dinar infinit de canalons, escudella i tiramisú. Ben bé que es veu d'on venim: dels festins romans, seguit del menjars medievals.

Les tradicions. Pessebre vivent.

 Les tradicions es conserven prou bé a Catalunya, una barreja de festes antigues i rituals (La Patum), bastant actualitzades al món modern (tauromàquia no siusplau) i amb un punt totalment original i esbojarrat. És una de les coses de les que estic més orgullós  i que m'agrada ensenyar a la meva família i amics guiris. Tu ara imagina't que ets, per exemple, de Rússia, arribes a un poblet pirinenc i et trobes un festival on la gent està vestida com fa 2000 anys, quieta com estatues de cera, i tu vas passejant pel voltant sorprès, tot una experiència... fins que te'n trobes un d'ajupit, amb els pantalons baixats, fent la feina... en plè hivern! Aquests catalans estan bojos.

I segurament hi han 50.000 altres coses que defineixen els catalans i que poc a poc aniré coneixent i explicant. Continuarà.

Ajudant al Nepal

Després del devastador terratrèmol al centre del Nepal ens vem quedar amb una frustació latent tot l'estiu pensant com ajudar al poble que tants cops ens ha acollit. Més d'un cop s'ens havia passat pel cap que hauriem preferit haver estat allà durant el terratrèmol, estar en aquella situació d'emergència i haver fet tot el possible per ajudar en rescats, portar menjar i medicaments a les zones més afectades i remotes, el que fós.

La realitat però és que haver-hi anat just després hauria sigut malgastar dos places preuades en un avió cap al Nepal, dos boques més que alimentar en un moment d'escassetat d'aliments, quant millor que fóssin dos professionals en ajudes post-desastres naturals.

Cada temporada viscuda al Nepal teniem presents que Kathmandu esperava un gran terratrèmol. Tots assumiem que un dia passaria i teniem clar que seria un desastre: el govern, corrupte, no feia res per preparar una possible situació d'emergència;  la infraestructura, fràgil, no feia més que abaratir el procés de  construcció.

Però, potser pel fet ser de tenir ja una mica de mentalitat nepalí, tots viviem tranquilament amb aquesta situació, amb la idea que no s'hi pot fer res, és el destí. Com m'agradaria haver-me adonat del perill i haver pogut ajudar alguna organització de prevenció de desastres naturals. Si el poble nepalí hagués estat una mica més preparat, segurament s'haurien evitat moltes misèries.

Durant l'estiu vem poguer recol·lectar alguns diners a través de la meva feina per ajudar als meus amics de www.karmaflights.com que estaven fent una feina acullonant a la zona més afectada, a l'epicentre del terratrèmol, Gorkha.
I a la que vem acabar la temporada de feina a Alemanya vem fer maletes i cap al Nepal!

Durant un parell de mesos vem estar ajudant a una organització d'operacions en àreas remotes, formada per alpinistes, voladors i guies nepalis locals de les zones afectades. Ens encarregavem de transportar menjar bàsic a zones on no s'hi podia accedir amb cotxe per haver perdut les carreteres i pistes després de les esllavissades provocades pel terratrèmol.
Jo, emplaçat a Kathmandu, m'encarregava de fer uns mapes digitals que mostréssin l'estat d'aquestes pistes, el perill d'accés i prioritats en arreglar ponts i esllavissades.
Encara estàn visibles a http://fenomcartog.com/

A l'estar unes setmanes a Kathmandu em va donar temps a conèixer la ciutat. Fins llavors només hi passava una nit al arrivar amb avió i fugia corrents cap a pokhara, però amb el temps li vaig agafar el gustillo a aquesta metròpolis de caos organitzat.

el circuit de l'Annapurna...en BTT!

Fa uns anys que havia caminat el circuit dels annapurnas en solitari (bé... amb centenars d'altres turistes com jo davant i darrere meu). Les vistes i sensacions que vaig viure allà eren úniques. L'oportunitat de repetir-les, i a més sobre dos rodes, era qüestió indiscutible.

Ens presentem un final d'octubre a Besi Sahar, descarreguem les bicis del jeep, preparem paperassa per entrar a la zona protegida del parc i casi literalment em cago les calces. Porto una indigestió de cullons d'algun menjar del dia anterior. Vomito (4rt cop en la meva vida), mala senyal. L'aventura no podia començar amb més adrenalina. Proposo tirar endevant, sempre puc tornar enrere amb la cua entre cames (o la cagalera entre cames).

La ruta comença a 760 metres d'alçada, per arribar al punt màxim de 5416m, i rodolar fins a 900m, uns 260km sobre el seient d'una bici, rodejant un dels massissos himalayencs més alts del món.

a poca alçada fa calor tropical!

Amb les motxiles plenes de roba (a baix fa calor, a dalt farà molta rasca), sac de dormir i molta xocolata (de menjar) comencem a pedalar. I els primers 10 minuts només fem que baixar... Que no es tracta de pujar a més de 5000 metracus? Doncs baixem a fondu. La motxila pesada em comença a  tirar el casc cap endavant fins que em tapa els ulls i no veig la pista ni les pedres, flipo, miro al meu colega Jamie i li passa el mateix, ens parem i ens fotem a riure... com cullons no haviem provat abans de pedalejar tan carregats? i se suposa ue hem de passar més d'una setmana així? jajajaja...
Al final arreglem el sistema i la cosa millora, almenys veiem el que tenim a davant.

passem de cascades d'aigua a cims nevats.

 

el company de sofriment, en Jamie.

El dia és relativament fàcil, passem una secció del riu en construcció xina, preses per generar elictricitat i per desgenerar el medi ambient. És increïble com els humans podem caure en el mateix error infinites vegades.
Passo pel meu primer túnel al Nepal, no sé si n'existeixen més.

Els pròxims dos dies pugen de veritat, les pistes són xungues, pedrotes, pols i es fà difícil mantenir-se sobre la bici. La panxa va rondinant, poques forces per tirar endevant però el cap guanya i vaig fent xino xano. En una d'aquestes donc la voltereta amb la bici, aixafo el mobil i em quedo amb una cama casi inservible. Puc pedalar però amb prou feines caminar! Mare meva, quin començament d'aventura.

L'alçada sembla que em senta bé i la cagalera desaparèix. Passem de boscos tropicals i innumerables cascades post-monzòniques a seccions alpines, a àrees pre-tibetanes.
Al cap de 5 dies, aconseguim fer el pas carretejant les bicis durant més de 4 hores. I comença la infinita baixada a la zona del Mustang.

esbufegant.

cansats però contents, a 5.400 metres.

Més de 4000 metres de baixada després, amb poc frenus i rodes, arribem al destí final, Beni. 7 dies en total d'aventura 100% nepalí.

acabant la ruta gràcies a la pasta!

Primavera - Estiu 2015

Amb una any de retard escric aquest post de les meves aventures anuals... i com solc dir, o la memòria em falla o faig tantes coses en tant poc temps que no puc enrecordar-me de totes. Segurament és això i deu ser doncs un bon símptome de que estic aprofitant la vida, la única que viurem, bastant a fons.

Després d'una ullada al meu compte d'instagram (que s'ha convertit en la galeria de les meves aventures), recordo les principals aventures de la primavera i estiu 2015.

Després de la bicicletejada al sud-est asiàtic (veure posts anteriors), tornem al Nepal a la millor època pel parapent, aire fred i sol potent, que em permeten disfrutar d'uns quants vols increïbles a 5.000 metres als himalayas, els vols més alts que he fet fins ara.

Amb billet ja reservat de tornada a Catalunya, la Jessica em pregunta com tornem aquest cop de Pokhara a Kathmandu, si amb bus, amb taxi o amb avioneta. Li dic que volant, però en parapent! Amb 3 dies d'antel·lació, surto amb el parapent i sac de dormir per volar, caminar (i agafar algún bus destartelat) fins arribar a la capital nepalí un dia abans d'agafar l'avió cap a casa.

Pocs dies després de tornar a Catalunya, Nepal viu un dels pitjors terratrèmols dels últims anys i milers de persones moren, millons es queden sense casa.
Passem unes quantes nits sense dormir pensant en el poble nepalí; en Langtang on feia pocs mesos hi havia caminat i dormit i ara estava totalment sepultat; en els nostres amics, que tot i no haver patit problemes, estaven inmmersos en el caos d'un país sense recursos. Ens sentiem afortunats d'estar a Catalunya en aquell moment però també frustrats per voler estar al Nepal i ajudar en el que fós.
Ens van convèncer en que en aquell moment no necessitaven mà d'obra, però professionals, doctors, bombers... i que millor quedar-nos a casa i ajudar desde l'extranger.

L'estiu del 2015 és una repetició dels anteriors, visquent i treballant a les muntanyes verdes i plenes de vaques de Bavaria. Volant, corrent, cerveses amb amics i alguna que altre micro-aventura.

Recordo especialment l'aventureta enmig de l'estiu, de caminar de nit a la muntanya del Saüling (2040m) després d'un dia dur de feina. Ens vem equivocar de camí a pujar i de cop ens trobem davant d'un refugi-restaurant amb cerveses ben fresquetes. Sabiem que si ens paravem allà ja no pujariem a la muntanya i ens hi quedariem a dormir, i més aviat tornariem a casa amb quatre cerveses de més. No hauria estat malament tampoc però vem vencer la temptació i vem pujar carregats, amb la botella de ví, sacs de dormir i... els parapents, es clar.
L'endemà vem poguer enlairar-nos ben d'hora, volar una estoneta i aterrar davant de casa. Un cafè i una dutxa més tard, i ja estava de nou a la feina, a punt per volar amb els passatgers del dia.

A finals d'agost vaig fer una escapadeta en tren a Berlin, on viu el meu germà Nemo.
M'encanten els vagons-llit, dormir amb el moviment del rails, despertar-se en un lloc nou. Hauria sigut més perfecte si no fós pel capsigrany que em va despertar a mitja nit quant s'intentava posar al meu llit... el tiu es va confondre i no s'hi veia ni papa...

el mur de Berlin

bicicletajant pel sud-est asiàtic - Tailàndia

...a continuació de la "bicicletajada per Malàisia" (post anterior)...

Satun i les famoses carreteres tailandeses
Desembarquem a Tailàndia al vespre, es fa de nit ràpid i hem de bicicletejar uns quants quilòmetres per arribar al primer poble, Satun. La primera impresió? És molt fosc això. Les llums que portem (de "tot a un euro") no il·luminen massa. Tot i de nit fa caloreta, hem creuat fronteres, i això sempre em dóna una certa adrenalina, un nou lloc, una nova aventura. Per sort només hi ha una carretera, no ens perdem i arribem al nou alberg, excitats per descobrir un nou país.

Al cambiar de país, canvïen les carreteres. A Tailàndia tenen voreres per les motos i bicicletes, que casi fan la mateixa amplada que un carril de cotxes. Així si estem obligats a rodar per carreteres generals i amb tràfic, almenys tenim la nostra zona de comfort i seguretat.
La idea és sempre agafar carreteres petites, però a vegades ens toca sí o sí agafar algun tros d'autovia, per no haver-hi més opcions o estar cansats i agafar la via més recta per arribar al proper llit.

l'última carretera de Malàisia

al mig del no res...
Google maps no és massa acurat aquí i tota la info està escrita en thai. Com que anem per zones fora del cercle turístic occidental no es parla gaire anglès. Les carreteres estàn ben senyalitzades però tots els cartells estàn en tailandès. Així que és fàcil perdre's. Anem més o menys tirant amb la brúixola al cap: direcció nord, anem pel bon camí.

Al segon dia a Tailàndia arribem a un poble costaner que no m'enrecordo com es diu... o potser no m'en vull enrecordar. Anem rodant tot el dia amb l'expectativa d'arribar a un poble amb les famoses platges tailandeses, sorra blanca i palmeres, menjar bo i barato... vaja, un paradís que recompensés els km de calor que hem passat. I quan més altes tens les expectatives d'un lloc, més xungo serà:
arribem a un poble desert, la gent ni ens mira, un nens mafiosos d'uns 12 anys fumant, amb motos tunejades, ens passen a rasar, fotent-se'n de nosaltres els "farangs" (extrangers). Les platges són brutes, l'aigua plena d'oli de barcos vells i despreocupats. Vaja, que estem al barri xungo. Si vas preparat i amb la idea d'estar en un zona xunga ho disfrutes, però teniem el cap el paradís terrenal per descansar les nostres cames mentres bebiem aigua d'un coco que just havia caigut fa segons d'una palmera...
Dormim en un "hotel" amb llençols molt dubtosos de ser nets... o fins i tot d'aquest segle. Ens devoren mosquits fins que a les 6 del matí ja no podem més i decidim marxar.
No tot són flors i violes en viatges d'aventura, però si no hi haguéssin moments durs, potser indesitjables i tot, la satisfacció resultant no seria la mateixa.

"repostant"

camins cap a Trang
Just quant finalment sortim del poble del mal rollo, punxada en plena calor. Acabem fent més de 100 km per arribar a una ciutat al mig de la península tailandesa, Trang. Tastem els primers errors en navegació i ens fiquem per camins de terra, enmig de plantacions d'arbres de resina. No acabem fent més km però la mitjana en velocitat baixa anant per terra, així que acabem pedalejant més hores que un rellotge.
A uns 10km de Trang ens empaita una tempesta, ens deixem mullar una mica per refrescar-nos de la calor pesada del dia, però finalment ens hem d'aixoplugar perquè cauen bots i barrals. Al cap de mitja hora i encara ben xops, podem continuar fins a entrar a la ciutat i buscar el nostre niu temporal.

caminots amb recompensa final
Li agafo el gust aixó de tirar en línea recta i deixar-me enganyar pels mapes i ens perdem de nou per caminots de terra. Aquest cop més enfangats per les pluges d'ahir. A mi em mola canviar d'aires i anar pel mig de boscos i no veure ni déu. A la Jessica aixó d'enfangar-se quant encara queden 100 km per arribar el nostre destí no li va massa. A un punt la cosa es comença a complicar, fang a les rodes que no ens deixen pedalejar; comencem a caminar arrosegant les bicis carregades i a la vegada ens comencem a atacar els mosquits. Arribem a un punt crític en la relació home - dona - fang. La jessica s'embronca i jo només em cago de riure de la situació. Al final però em calmo i decideixo arreglar el tema. Ha sigut culpa meva ficar-me aquí. Em fotu en una bassa i amb un respall de dents començo a netejar les bicis perquè tornin a rodar.

La resta del dia es va passant entre carreteres i camins, escapant-nos de tan en tan d'algún gos bordaner perseguidor. Porto pedres a sobre i tot per si venen massa aprop. A pocs km del final ens atrapa una tempesta tropical, ens hem de tornar a ficar entre fang i quant ja no podiem més, arribem al preuat hotel... amb aigües termals!!

La recompensa d'un dia dur és ficar-nos en piscines naturals d'aigües termals, escoltant els millons de bitxus de la jungla, descansant les cames, els culs i les ments.

aquest dia vem necessitar sucre per anar tirant... i un GPS

Krabi, platja i encostipat
Una altre de les destinacions d'un dia de pedaleig és Krabi. Ja hi haviem estat fa uns anys (sense bicis) i conèixer una mica el lloc facilita l'eficiència temporal. Anem directe a la platja que ens agrada, a fer el vago entre russos més blancs que el logo d'apple i altres turistes cremats com un pà torrat. Em dedico a mirar com escaladors d'arreu del món s'enfilen per les parets ensostrades de la platja. Flotem en aigües salades, prenem el sol, no fem res, i a vegades la nostra ment ens pregunta perquè cony ens hem de dedicar a una vida dura de pedalejar quant la majoria de turistes està més que content disfrutant de la vagancia en aquestes platges paradisíaques. La ment ens traeix de tan en tan!

sí, sí, són el que et penses...

Bus a surat thani
Em desperto amb febre, coll inflat. Suposo que al descansar el cos un parell de dies fa que surti el que estava allà amagat. Així que no estic per ósties i pedals. Agafem bus per anar creuar cap a la costa est i estalviar-nos una zona d'autovies i carreteres no massa entretingudes.

tren a chumpon
Rodant per Surat Thani me n'adono que no m'arreglaré en un dia. L'endemà agafem tren cap al nord. Es fa raro tirar tants km assentat sense fer res. Amb lo que costen quant has d'utilitzar la força motriu humana! Però al final el tren resulta una experiència increïble, els vagons fets de fusta, finestres que no tanquen, colorejat als anys 50 i rodejat de locals. Em dóna la sensació de viure una experiència ben típica de la zona, locals viatjant a veure familiars que viuen lluny, xerrant, treient el cap per les finestres per refrescar-se, menjant i siestejant. El tren no va massa ràpid, a la velocitat d'un tren dels de les pel·lícules de l'oeste, així pots veure el paisatge sense perdre't res.

ruta costera, platges i vent
Ja recupera't al 100 per cent, tirem cap al nord direcció Bangkok, seguint la costa est. Ens trobem amb carreteres tocant l'aigua i buides de tràfic. Suposavem veure més turisme però es veu prou buit, potser és el problema d'una suposada "inseguretat" en el govern del país, por a revoltes i revolucions, potser la crisi europea que no ens deixa estalviar per viatjar tant lluny. A nosaltres ens va bé, menys gent = millors preus = menys tràfic.

Aquí ens va salvar un pelotón per poguer acabar fent una tirada llarga de km.

Ens comencem a trobar una mica de vent de cara al final del primer dia. El vent de cara és el nostre amic en els enlairaments de parapent (els necessites sí o sí per inflar el parapent) però en bici és l'enemic, et redueix velocitat...

El segon dia tornem a sortir a les tantes i la brisa de cara ja està prou forta quant comencem. Macaixis l'olla. Sort que ja portem unes 2 setmanes pedalejant i ja comencem a tenir bones cames. El tercer dia igual i més. A un punt hem de parar uns quants cops de lo fort que és el vent. Anar a velocitat de caminar (7km/h) a sobre la bici (fa pena); veus el mateix paisatge durant una hora i moralment t'enfonsa... I si a sobre s'afegeix una punxada al mig del sol...

pak nam pram - a descansar els culs
Acabem d'aquests dies ventosos bastant cremats. Tenim un destí al cap que ens fa tirar endavant: Pak Nam Pram, a casa d'uns colegues. I com si estiguéssim en un desert en direcció a un oasis, anem tirant contra vent mig lelus. A 30km dels amics, les cames ens fan gallufos, el cap encara més. I quant més ho necessitem s'ens apareix el miracle: un peloton de ciclistes que ens atura el vent, ens dóna xerrada i ens alimenten amb fruites. Per rematar-ho porten un cotxe al davant amb altaveus i música de fitness. En un moment s'ens passen els 30km i arribem a casa de vells amics.

Passem un parell de dies encara ventats i acabo disfrutant-lo fent kitesurf entre onades i meduses.

una bicicletajada a bangkok i el cóctel multi-millonari

Ja a la capital, Bangkok, ens atrevim a bicicletejar entre milers de cotxes i motos. Cada cantonada és una carrera per adelantar cotxes parats i esquivar motos que no miren.
Ens deixem convidar a uns gin tònics per una coneguda de la Jessica. És propietària d'un dels hotels més immensos de Bangkok, bé, resulta que propietària d'uns quants al voltant del món. I ens anem amb les nostres millors mudes a un 20è pis d'un hotel de 5 estrelles, amb vistes d'ocell de la ciutat. De cop estem en un altre món, bastant desconegut per nosaltres, passem de la carretera, suor i gent local, a un "paradís" de luxe i soberenitat. Em quedo amb el primer. Tot i així, la jefa, una catxonda, ens fa passar un moment imborrable d'aquesta aventura (i no vem tenir que pagar els gin tònics que devien valer un ull de la cara).

cap al nord falta gent - Chang Mai
Tornem a fer "trampes" i agafem un bus de nit que ens porti directe al nord de Tailàndia. Ens despertem a les 5 del matí a Chang Mai, al voltant de muntanyetes i frontera amb Laos i Myanmar.
Comencem a estar una mica desgastats d'energia i sobretot de cul. No haviem pedalejat pràcticament res en els últims mesos i de cop passar setmanes sobre una bici nova i potser no a la teva perfecta mida, fa que el cos s'en ressenteixi una mica cada dia (o és que ja no som tant joves).
No ens voliem però perdre una visita al nord, veure els temples budistes de Chang Mai i suar unes quantes pujades.

La baixada a Phayao
Una baixada memorable de més de 40 minuts, sense mans, amb una briseta perfecta per fer baixar la temperatura corporal. Una baixada meritòria després d'una pujada infernal d'almenys 2 o 3 hores.
El ritme de pujada amb tota la casa a sobre és tan lent, que em permetia dedicar a buscar monedes a la carretera, caigudes de les butxaques dels motoristes. Vaig recol·lectar prous diners com per pagar-nos l'esmorzar de l'endemà :)

ouch!

A Phayao vem aparcar les bicis per caminar una mica davant d'un llac immens, menjar sopes picants i gaudir de ser els únics no asiàtics passejant per aquesta ciutat.

Destí final: Chang Rai
I recarregats d'energia per escalar més muntanyes, tirem fins a Chang Rai, on decidirem amb molts dubtes acabar la nostra aventura sobre rodes.
Debatim tot el dia què fer, si tirem més, si parem aquí... els nostres caps aventurers volen més, els nostres culs fets pols ja en tenen prou. Ens acaba de decidir el fet que el propietari de l'hotel on estem ens vol comprar les bicis. Els hi venem a meitat de preu del que ens van costar i ja "despullats" sense les nostres rodes ens és més fàcil donar per acabada la ruta i fer la tornada cap al camp base d'hivern, el Nepal.

kòp kun krap Thailand!

bicicletajant pel sud-est asiàtic - Malàisia

Bicicletajar durant dies i dies s'està convertint en la nostra forma preferida de viatjar i conèixer nous indrets. Vas a una velocitat idònea per veure i sentir tot el que t'envolta però en moviment constant, estàs tot el dia ocupat pedalejant i no tens moments per avorrir-te o decidir què fer, fas exercici i et vas posant més fort cada dia i, perquè no, contribueixes a contaminar menys el món de gasos i consumir petroli.

Aquest viatge comença amb un casament a Malàsia d'un íntim amic. A Kuala Lumpur comprem roba per anar mudats (venim del Nepal i no és qüestió de plantar-nos a una boda en "salomons" i jaquetes gore-tex). També comprem bicis (més a afegir a la col·lecció).
KL és gran i casi "inbiciclejable", edificis que es sobreposen i centres comercials que competeixen per veure qui és el més colossal. Al final després de tant caminar trobem un parc al vell mig de la ciutat, impecable, flors i arbres tropicals, herba, camins i turonets... i ni déu. Com pot ser que en una ciutat d'1 milió i mig aquest parc no estigui ple de nens jugant, joves patinant, abuelos caminant? Els centres comercials són el nou lloc de passeig amb els seus atractius aires acondicionats.

Ja tot comprat, ens plantem a Ipoh, on es celebrarà la boda a l'estil xinès, amb 10.000 plats deliciosos i gent de tot arreu. Mai en la vida se m'hauria ocorregut que un dia estaria a malàsia, envoltat de xinos malaios, celebrant el casament d'un millor amic. Les voltes que dóna la vida! Impossible planejar-la!

street art a ipoh

Comencem la nostra pedalejada un matí cobert de núvols. Al cap de 5 minuts sobre el seient fem la primera parada: esmorzar. Només porto 5 minuts però ja estic emocionat! Quina sensació més guapa portar la casa a sobre i començar una ruta que no saps ben bé a on ens portarà. Finalment comencem a tirar milles de veritat i només anirem fent paradetes per menjar fruita de les botiguetes xavoleras que ens anem trobant pel camí.

Arribem a Taiping casi sense haver-nos mullat ni perdut. Estem en regió d'origen xino, i és que Malàsia és una barreja de natius musulmans i immigrants indis i xinos (d'unes quantes generacions integrades), i herència cultural i arquitectònica colonialista (britànics i portuguesos).

L'endemà enganxem pluja de veritat, i el poble té ganxo, així que ens hi quedem un dia més, a esperar que surti el sol. Aprofitem per tunejar les bicis i adaptar-les a les nostres posicions i culs. Comprem tijes adaptables, seients més còmodes... i és que no és el mateix anar a fer una volta en bici que estar-hi asentat tot el dia (de mitjana 6 o 7 hores diàries).

La idea és anar tirant cap al Nord, direcció Tailàndia, i decidint camí el dia a dia. Decidim atacar la frontera per zones turístiques i tranquiles, i evitar les zones més xunguilles amb rabietes de budistes VS musulmans. Ja és prou aventura anar en bici en terres tropicals esquivant alguna que altra serpota i evitant monos dentuts perseguidors de guiris. Així que anem per la costa oest, per les illes de Penang i Langkawi fins a posar peu a terres tailandeses.


De camí, Penang i la seva ciutat patrimoni de la humanitat Georgetown, ens sorprèn. Tot i que està conectada amb pont a la penínsul·la hi arribem amb ferri, així ens evitem pedajelar entre centenars de cotxes. Trobem hotel baratet i ens perdem uns dies pels seus carrers de cases colonials, negocis xinesos que deuen portar segles oberts sense actualitzar-se, menjar deliciós al carrer, bullici de gent.
I hi acabem passant el nostre cap d'any (l'occidental...el del 31 de desembre (és que com més viatges més caps d'any te n'adones que existeixen!), amb una birra (l'alcohol a Malàsia no és fàcil de trobar) i fent-nos fotos amb estranys...Dec aparèixer amb cara de póker en algun facebook malasienc.

Per passar l'endemà la resaca de la cervesa, anem a fer la volta a l'illa. Hi ha gana i ens parem a un restaurant al costat dels barcos pescadors que està a rebossar de locals, la pista per saber que és aquí és on hem de menjar. Hem de compartir taula amb uns kualalumpurencs; el menú esta en xinu o malasienc... així que els companys de taula molt agraïdament ens ajuden a triar el que volem menjar (deviem fer cara d'afamats segurament). La panxa em fa rau rau, quina gana. Per fí triem. Vaig ha demanar i em diuen que nanai de la xina, que sóc jo que haig de portar la mercaderia... que haig d'anar a comprar el peix! com?? però si estem en un restaurant? Doncs sí, vaig a la peixateria del costat, peix acabat de treure del mar, i compro el que vull que el restaurant em cuïni. Al cap d'uns quants vasos d'aigua de coco tinc peix acabat de pescar i acabat de cuinar.

Un amic català que fa molt temps que no veig em contacte per què està a la propera illa, Langkawi. Però no sé com ens ho fem i al final ens creuem en algun lloc del mar de l'estret de Malacca i no ens veiem. Casi!... Ell tira cap a Penang, nosaltres a fer una paradeta entre ferri i ferri a Langkawi.

Unes hores a Langkawi van donar per una mica de freestyle :)

I a principis de gener ja estem a Tailàndia, segona vegada en les nostres vides de viatgers.
La primera vegada vem acabar decepcionats, no poguent sortir del cercle turístic viciós on pagues tres cops més del que toca i on no entres en contacte real amb el país. Aquest cop teniem la llibertat de perdren's allà on vulguéssim, però també la filosofia viatgera de mantenir una expectació baixa del que ens trobariem. Li vem donar una segona oportunitat el país i va resultar!