Si comptés tot el temps que he estat a ginebra segurament en sortirien més de dos anys de la meva vida. Per això ja me la sento una mica meva, una mica com a casa.
Els avis Ripoll van venir a viure aquí fa uns 60 anys, escapant-se de l'espanya franquista i buscant una millor qualitat de vida i llibertat. Van ser immigrants amb tot el que comporta: començar una vida de zero en un país i cultura diferent, treballar dur i integrar-se per tirar endavant una família.
El meu pare tenia setmanes quan es van traslladar a suissa. així que la resta de família i generacions que han anat sortint dels avis ja són suissos de cap a munt. ja els costa pronunciar la "r", els més petits ja no parlen català i de pintes, bé, de pintes no en parlem, ja fan cara de guiris.
Jo he sigut l'únic resistent, el que ha crescut entre pà amb tomàquet i fuet.
Aquesta setmana de visita a la família suissa ha sigut una setmana d'emocions. Tornar a veure els meus germans, cosins, oncles i tietas, que et fan sentir un més de la família des del 1er instant tot i que els vegis 2 cops a l'any.
Ha sigut també el moment de dir adéu a la meva àvia Àngels, viatgera i liberal, la millor cuinera de croquetes i, per davant de tot, una superàvia amb un cor i amor que no s'acabava mai. Dóna recòrds a la família de l'altre banda. Des d'aquí us seguirem estimant i recordant com si estiguéssiu al nostre costat.
al cine amb la meva germana
el meu germà en plena sessió musical
